L'alquímia de la fusta urbana: dins el taller de l'escultor Marc Sparfel

Marc Sparfel és un artista i escultor francès que ha trobat la seva llar creativa a Barcelona. Treballa sobretot amb materials recuperats i transforma troballes descartades del carrer en exploracions colpidores del volum i la forma. Abans de traslladar-se a la vibrant ciutat espanyola, Sparfel dedicava el temps a fabricar petits objectes, làmpades i mobles de cartró a partir de diversos materials rescatats. Tanmateix, van ser els carrers de Barcelona els que realment van catalitzar la seva trajectòria artística actual.

De les voreres de Barcelona al taller

En arribar a Barcelona, Sparfel va quedar corprès per l'enorme quantitat de mobles vells abandonats a les voreres. Com que cada barri de la ciutat té un dia assignat perquè els veïns es desfacin dels objectes voluminosos, els carrers oferien un subministrament de materials inesgotable, encara que poc convencional. El veritable punt d'inflexió va arribar quan un amic va guardar temporalment mobles de fusta rescatats a la terrassa de Sparfel. Quan aquest es disposava a tornar al carrer les peces sense netejar, de sobte "va començar a veure-hi alguna cosa".

Aquella espurna visual va donar pas a un període prolífic en què va crear una llarga sèrie de màscares de fusta molt inspirades en l'art tribal africà. Impulsat per "pura energia" i per la perspectiva d'una exposició imminent, Sparfel va viure una explosió creativa i va realitzar més de 20 escultures en tot just sis mesos, tot i no disposar d'un taller formal ni d'un espai de treball propi. Assenyala que, abans d'aquell enorme doll d'obra, ser escultor ni tan sols era una part definida de la seva vida; feia anys que esperava descobrir què significava realment el seu impuls innat de crear.

Del figuratiu a l'abstracte

Després d'una dècada treballant en aquest estil figuratiu, l'obra de Sparfel va canviar de manera natural. La transició de l'escultura figurativa a l'abstracta no va ser una decisió conscient ni calculada, sinó una evolució orgànica i intuïtiva de la seva pràctica. Avui descriu les seves peces més recents i abstractes com un plantejament de "paisatge arquitectònic", tot i que sovint conserven l'"energia animal" i certs trets físics —com les potes— de les seves obres figuratives anteriors.

Fer, fer, fer

L'enfocament de Sparfel envers l'art és profundament físic i antiacadèmic. La seva filosofia es defineix pel "fer, fer, fer", en lloc de conceptualitzar en excés o donar massa voltes a les seves peces. Creu fermament que els artistes han de tenir la independència de definir les seves pròpies regles i formes sense preocupar-se per l'opinió de la societat. De fet, és conegut per la seva reticència a explicar el seu art amb paraules, i recorda que, com a escultor, treballa amb fusta, no amb paraules. "Si treballés amb paraules, seria escriptor", explica, i considera el taller un santuari per desconnectar de les preocupacions del món i deixar que la seva intuïció inconscient prengui les regnes.

La màgia de començar

Encara que l'energia assolellada i positiva de Barcelona i l'amabilitat dels seus habitants alimenten sens dubte la seva pràctica, el nucli de la motivació de Sparfel rau en l'acte solitari de la creació. Per a ell, la part més plaent del procés és justament el començament d'una nova peça. Descriu una tensió emocionant entre la ment de l'artista, que es projecta molt lluny en el futur de l'obra, i les mans de l'artista, que han de treballar estrictament en el present. És aquesta emoció diària al taller —l'expectativa que es pugui descobrir alguna cosa fantàstica— la que el fa tornar una vegada i una altra al seu ofici. Com observa Sparfel amb lucidesa: "És com màgia. I necessites màgia per ser artista, perquè si no, és impossible".