Coreografies, assajos i vídeos de dansa

Peces de dansa soltes, pujades una a una per qui les ha fet. Unes són la funció sencera gravada; d'altres, dos minuts d'una frase que s'està armant davant del mirall de l'estudi. N'hi ha de fetes per a la càmera i no per a l'escenari, i es llegeixen d'una altra manera.

Del que un enregistrament deixa fora se n'encarrega la nota: qui va ballar, qui va fer la llum, de què va la peça, quant dura. El vídeo hi pesa molt, pujat o incrustat des de YouTube i Vimeo, però res no impedeix que una peça arribi com a imatges, partitura escanejada o text llarg. El so sovint va a part, en fitxer d'àudio o des de SoundCloud.

Cada obra porta de tornada a qui la va publicar i, des d'allà, al contacte que aquella persona hagi fet públic. En dansa això compta més del que sembla: els crèdits d'un vídeo són quatre noms i qui va coreografiar gairebé mai és qui va filmar. És allà on es pregunta. Veure-ho no demana registre ni permís.

La documentació de dansa reconeix els seus límits. El pla fix i obert conserva els recorreguts i perd la cara; el muntatge proper fa el contrari. Per això molts publiquen les dues versions, i a més material d'assaig que no estava pensat per a ningú, perquè una frase a mig fer explica una decisió que la peça acabada amaga.